Des dels seus inicis, la nova entitat adreçà la seva finalitat a fomentar la cultura local: dibuix, pintura, música, cant, teatre, cuina… Al mateix temps procurava impulsar l’esport, dintre les possibilitat que permetien aquelles circumstàncies. El patinatge i el futbol foren els primers esports practicats a Esplugues, gràcies a 

L’Avenç. Aquest tarannà significava un veritable signe de progrés en aquella època. Aquestes activitats eren incorporades a poc a poc, unes amb més encert que d’altres. La més profundament arrelada va ser la del teatre. Bona mostra és aquest exemple: Com que una de les altres activitats era el ball dels diumenges a la tarda, i durant la Quaresma no estava ben vist fer-ne, varen aconseguir representar una obra teatral distinta, cada una de les set setmanes del temps de Quaresma.

Una dada inoblidable pel grup de teatre L’Avenç va ser la presència d’Àngel Guimerà a la representació de la seva obra L’ànima és meva, on va tenir paraules d’elogi pels actors i el director. El mateix dia es va descobrir la placa que dóna el seu nom a un carrer d’aquesta ciutat. 

Tenint en compte que la festa major, en aquell temps, tenia una rellevància cabdal, L’Avenç en aquest aspecte era la entitat capdavantera. Aprofitant la pista rodona que varen construir per patinar, muntaven un envelat que era l’admiració de tota la comarca. 

Una de les activitats més importants portades a terme, quasi des dels inicis, va ser la Caixa d’Estalvis. Aquesta caixa, a més de servir per estalviar, disposava d’una “Secció de Quintes” que facilitava als impositors l’import de la quota militar per lliurar-se de la mili. També es facilitaven crèdits als pagesos a un interès reduït. La quota dels adherits era de 10 cèntims mensuals.

A l’any 1922 el president de L’Avenç en Pau Pujol va regalar a l’entitat el solar on avui encara s’hi troba. L’any 1923 s’iniciava la construcció de l’edifici amb la col•laboració desinteressada de tots el socis. L’any 1924 es va fer la inauguració provisional del nou edifici, no estava acabat però ja s’hi podien celebrar actes.

En la nova etapa es va adquirir un projector de cine. Eren els primers temps del cinema i el lloguer de pel•lícules era molt carregós, per això varen decidir compartir les projeccions amb l’Ateneu de Sant Just Desvern. Finalment però, es va acceptar un contracte amb un empresari que tenia diverses sales, per projectar les seves pel•lícules. 

A poc a poc les activitats de L’Avenç anaven prenent impuls, a excepció de l’orfeó que en Pau Pujol, gran amant de la música, havia creat cercant entre les veus més apropiades dels joves socis. Després de passar per diferents directors, l’orfeó s’anà esmorteint per manca de direcció adequada i no revifà fins que el Grup Excursionista Germanor, filial de L’Avenç, en va crear un altre que, amb la direcció del mestre Pere Mañé i Baleta, arribà a tenir 140 cantaires i gran ressonància. No obstant l’orfeó havia tornat a perdre empenta, fins que l’any 1930 es posà en mans del mestre Joan Tomás. Aleshores va ser creada l’Acadèmia de Declamació, emprenent la representació d’obres de gran talla dels escriptors més representatius de l’època, com en Josep Ma de Segarra. Cursets, conferències, concerts, etc. eren programats constantment fins a mitjans de l’any 1936 que, per causa de la guerra, tot quedà paralitzat i el local ocupat per la CNT que hi establí el seu Comitè. Amb tots els arxius desapareguts, ja al 1939 es tractava de recomençar les activitats, tasca difícil degut a l’amargor d’aquell temps i a la manca de diners a la caixa. Calia doncs realitzar un gran esforç. El nom de “L’Avenç” fou canviat pel de “Centro Cultural”. De mica en mica, amb la nova Junta Directiva s’anaven aconseguint els objectius. Encara recordem com en els anys quaranta, la sala quedava plena a l’hora del ball i era molt difícil poder adquirir una llotja o unes entrades per a la funció de teatre.